Nexe Socialista

El debat sobre l'abstenció

Una transitòria per a 30 anys

ENCALLADA · La proposta dels experts per fer una llei electoral va arribar fa dos anys al Parlament i ha quedat al calaix ACORDIÓ · CpC vol que el nombre de diputats a la cambra depengui de la participació

Tian Riba

D'esquerra a dreta, Colominas, Capo, Comín i Botella durant el debat organitzat per Nexe Socialista a la UPF
MARIA ÀNGELS TORRAS

Un dia de l'any 1979 Jordi Pujol, Miquel Roca, Joan Raventós, Eduardo Martín Toval, Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura i José Pedro Pérez-Llorca van anar a la Moncloa a negociar la disposició transitòria de l'Estatut de Sau que havia de permetre fer una llei electoral catalana, un cop ratificat el text en referèndum. La proposta de l'Estatut de Sau era la de dividir les circumscripcions per vegueries i que hi hagués un diputat per cada 50.000 habitants. Però la UCD, aleshores al govern, va dir que Barcelona no podia tenir més de la meitat dels diputats i va començar una llarga negociació, des de les deu del matí a les set de la tarda, durant la qual només el PSOE -no el PSC- va acabar mantenint que la llei electoral catalana havia de ser proporcional. A aquella hora, Martín Toval, Pérez-Llorca, Roca i Solé Tura van desaparèixer. Al cap de tres quarts d'hora, Pérez-Llorca va entrar per anunciar que Barcelona perdria un 10% dels diputats: si tenia el 77% de la població, tindria el 67% dels diputats -que han acabat sent 85-. Els assistents van fer aleshores un sopar fred a la Moncloa mateix i, en acabar, va arribar Rodolfo Martín Villa, el ministre d'Interior que havia fet la llei electoral espanyola, i va rebre l'encàrrec de redactar amb Jordi Capo, aleshores un militant del PSUC i jove catedràtic de ciència política, la disposició transitòria de l'Estatut. Així que Martín Villa va dir a Capo: "Què, 150 diputats?". I aquest va respondre: "Són massa. 135". Per això avui al Parlament de Catalunya hi ha 135 escons.

L'anècdota serveix per entendre com és de complicat pactar una llei electoral, ara que, com passa periòdicament, s'ha tornat a posar sobre la taula la necessitat de trobar mecanismes que incentivin la participació. I la llei electoral és, en aquest sentit, un tema recurrent. La participació de només el 37% dels ciutadans en les eleccions europees de diumenge passat ha tornat a deixar l'escena de tots els partits cridant a la reflexió, perquè després tot caigui en l'oblit. De fet, el departament d'Interior de Joan Saura, que també ho és de Participació, ja va fer un informe sobre la desafecció -coordinat per Josep Maria Vallès i que, en part, culpava els mitjans- després de la baixa participació en el referèndum de l'Estatut.

Una de les eines que tenen a l'abast els partits és fer d'una vegada una llei electoral moderna que contingui mecanismes que fomentin la participació. Catalunya es regeix encara per aquella disposició transitòria de Capo i Martín Villa, que en el fons no és res més que fer unes eleccions al Parlament amb la llei d'un altre país, o si ho volen d'una altra cambra, fet inèdit al món mundial. De fet, la resta d'autonomies tenen llei pròpia, el que passa és que com que Catalunya, que acostuma a ser la locomotora, no la té, han copiat l'espanyola. CiU no va fer la llei en 23 anys en part perquè ja la beneficiava i, en part, perquè quan tenia majoria absoluta tampoc era ètic fer-se una llei a mida. Una llei electoral catalana va ser una dèria de Pasqual Maragall, però perquè fos proporcional i evités que, com el 1999, el PSC guanyés en vots però no en escons. Sigui com sigui, el tripartit no es va posar d'acord a fer-la perquè a ERC li va millor el model que agrada a CiU d'equilibri territorial, i el nou Estatut va acabar manant que ara calen dos terços del Parlament i no només majoria per aprovar-la. Total que, a petició del Parlament, Governació va cridar un grup d'experts amb afins a cadascun dels partits -Josep Maria Colomer, Agustí Bosch, Joan Botella, Jaume Magre, Josep Maria Reniu i Jordi Sauret- perquè fessin una proposta de bases que permetés el consens. La proposta es va acabar fa dos anys, el juny del 2007, però els partits no s'han posat d'acord per obrir la ponència que redacti la llei. Vist l'escenari, Ciutadans pel Canvi va optar per redactar el text articulat com a iniciativa legislativa popular -avui recullen signatures, per exemple, a la Patum de Berga- de la mà d'un dels experts de Governació, Joan Botella -militant d'ICV-, inspirat en l'informe, però anant més enllà "perquè l'informe pugui ser una oportunitat de consens immaculada", segons explicava aquesta setmana el diputat Antoni Comín, en un debat que es va fer a la Universitat Pompeu Fabra organitzat per Nexe Socialista i en que també hi eren els citats Capo i Botella, a més de Joaquim Colominas -professor de ciència política i assessor de CDC- i un representant d'Acció per la Democràcia, una iniciativa cívica que vol ser transversal -al consell d'honor hi són des de Maragall a Josep Piqué, Heribert Barrera i Joaquim Triadú- amb l'objectiu de fer d'una vegada la llei, inspirats molt lleugerament en el sistema alemany, com recomanava la Fundació Bofill el 1995, que alhora va inspirar als experts de Governació i CpC. I què diu aquest mètode miraculós que ha de fomentar la participació? Doncs que mig Parlament sigui escollit en llistes tancades i l'altre mig de manera uninominal, per la qual cosa cal dividir l'espai electoral en districtes i que aquests diputats es deguin als seus electors. Però no s'arriba a tant en les propostes.

Colominas va defensar que la llei actual responia a les necessitats de la Transició, quan calia crear i estabilitzar un sistema de partits, però que ara cal una llei que interessi els ciutadans i no la cúpula dels partits, respectant proporcionalitat i territorialitat com diu l'Estatut. I, en aquest sentit, el doble vot satisfaria les necessitats plantejades. Pel professor, el sistema alemany aproparia els representants als ciutadans -que tindrien una oficina de visites al territori al qual representarien- i evitaria que el nivell de la classe política "seguís baixant", perquè s'incentivaria la competència a cada districte i els aparells no podrien colar noms de qui no es coneix què ha fet a la vida. La representativitat dels partits ja l'arreglarien les llistes tancades. Ara bé, Botella alerta que no és tan fàcil conjuminar la proporcionalitat entre el diputat i la comarca. Per què? Perquè som mediterranis i macrocefàlics. O sigui, els catalans estem mal posats al territori, tothom vol viure a prop del mar. A més, això del diputat per comarca té efectes perversos com s'ha vist a Anglaterra -cas dietes- i la divisió per comarques és discutible, ja que quan Pau Vila va fer el mapa el radi de moviment era el que permetia anar en carro i tornar a casa a dormir en un dia. Per això es defensa la divisió en vegueries. I de Capo, aquell jove que va deixar el Parlament en 135 diputats, és la proposta estrella de CpC: el Parlament acordió. És a dir, la cambra pot tenir entre 120 i 150 diputats. I si es vota per sota del 60%, s'ha de quedar en 120. La gent no votaria per castigar els polítics? Potser seria al contrari. En haver-hi un nombre de diputats per cada vegueria, es podria fomentar la competència. Però l'home de les tisores ho té clar: "Sobren diputats i no ho diu ningú, només Jordi Capo".